El disc més devastador d’A QUIET MAN

A QUIET MAN presenta el que possiblement sigui el seu disc més punyent i a la vegada personal. “Love Is Gone” són tretze cançons compostes per l’alter ego de Fabio Vega després de posar punt i final a dues dècades de relació de parella. El resultat és un tractat de pop noctàmbul, crepuscular i majestuós. Per ORIOL SERRA.

El drama sempre ha estat una de les constants de l’obra d’A Quiet Man. La malenconia, l’amor (i el desamor) i la pèrdua han fet acte de presència d’alguna manera o altra al llarg de sis discos que han consolidat l’alter ego de Fabio Vega com un dels grans ambaixadors a casa nostra de la figura del crooner en la seva manifestació més crepuscular. En aquest sentit, “Love Is Gone” (2017) va encara un pas més enllà per a abordar sense embuts una ruptura amorosa, la seva, que ha posat punt i final a més de dues dècades de relació de parella.

“In this empty room my life collapses”, canta Vega a “Empty Room”, el segon tall d’aquest setè disc. No és la primera vegada que el tarragoní ens transporta amb la seva música a habitacions buides, carrers foscos o altres paisatges on amb prou feina brilla la llum solar. Tampoc és el primer cop que una vida es desfà en mil bocins en una de les seves cançons, però és que aquesta vegada les seves paraules sonen més sinceres i sentides del que mai abans ho havien fet -i això és dir molt, tractant-se d’algú que sol expressar-se en termes confessionals i des d’una honestedat tan absoluta com aclaparadora-. Títols com “I’ll Turn My Back on This World” o “Love and Pain” tampoc deixen lloc a cap mena de dubte: “Love Is Gone” equival, a la discografia d’A Quiet Man, a obres com “Blood on the Tracks” (1975) o “Tunnel of Love” (1987), els discos de divorci de Bob Dylan i Bruce Springsteen, respectivament.

Musicalment, l’àlbum segueix la línia encetada ara fa un any pel seu predecessor, “Hypnotized” (2016): la foscor estructural, l’èpica nocturna i la sofisticació elegant marques de la casa, potenciades amb uns acabats electrònics que eixamplen i redefineixen el discurs sonor d’A Quiet Man. Els referents, si és que encara cal citar-los, segueixen trobant-se en aquell arc que d’alguna manera delimiten Richard Hawley i Marc Almond i per on també treuen el cap Lloyd Cole, Scott Walker o Leonard Cohen, si bé l’entrada a contrallum de la inicial “That Kind of Girl” apunta directament al Sinatra d’“In the Wee Small Hours” (1955). Com la Veu aleshores, Vega ha signat amb “Love Is Gone” el seu disc més devastador i personal. I al mateix temps ha ofert una lliçó magistral sobre com afrontar l’adversitat a partir de la pròpia creació artística.

A Quiet Man:
Bandcamp