L’skiffle segons BILLY BRAGG

“Roots, Radicals and Rockers: How Skiffle Changed the World” és el títol d’un assaig amb què BILLY BRAGG explica la història de l’skiffle i l’impacte que va tenir aquest gènere en la música i la societat britàniques de la segona meitat del segle XX. Una lectura tan fascinant com essencial.

Malgrat les seves arrels nord-americanes, l’skiffle va ser un fenomen essencialment britànic. Un gènere musical de naturalesa austera -amb una guitarra, una taula de rentar i un contrabaix fabricat amb un test i una canya n’hi havia més que suficient per a començar una banda-, amb arrels en gèneres com el blues, el jazz o el folk, i que es va desenvolupar a la Gran Bretanya pràcticament al mateix temps que als Estats Units esclatava la febre del rock’n’roll. El nom més representatiu de l’skiffle, que va viure el seu moment de màxima popularitat entre els anys 1956 i 1958, va ser Lonnie Donegan, qui va esdevenir una influència capital en les primeres generacions de músics de rock del Regne Unit, inclosos els Beatles que com tants altres companys generacionals van debutar al món de la música en l’àmbit de l’skiffle.

Tot això ho explica el també músic i entès en la matèria Billy Bragg en un assaig sobre el propi skiffle i l’impacte cultural que va tenir en la Gran Bretanya de la passada meitat de segle. “Roots, Radicals and Rockers: How Skiffle Changed the World” (2017), el volum en qüestió, traça la història d’un gènere que esdevindria clau per a entendre l’evolució musical de la Gran Bretanya al llarg de les dècades posteriors, inclosa l’arribada d’un moviment, el punk, que presentava molts paral·lelismes amb el propi skiffle -des de la naturalesa immediata del seu discurs fins a la seva confrontació amb l’establishment del moment-. El gènere en qüestió va suposar també el moment en què la guitarra va deixar de trobar-se en el segon terme on la ubicaven les big bands, per a passar a ser el principal focus d’atenció a l’escenari. Un fet que Bragg no dubta en qualificar com a revolucionari. I no li falta raó: que al cap de pocs anys comencessin a proliferar a la música britànica figures com Pete Townshend o Jimmy Page té novament una explicació. I es diu skiffle.