Recordant GREGG ALLMAN

Gregg Allman

Més enllà del southern rock: Gregg Allman (1947-2017).

La mort de GREGG ALLMAN (1947-2017) tanca un capítol imprescindible per a entendre el rock tal i com l’entenem avui. Al capdavant de THE ALLMAN BROTHERS BAND va concebre un dels maridatges més definitius que mai han experimentat gèneres com el blues, el country, el jazz i el propi rock. D’ells es diu que van ser els pioners del southern rock, però aquesta etiqueta els va anar petita de bon principi. ORIOL SERRA recorda Allman i celebra el seu llegat amb aquest article.

Si és cert que The Allman Brothers Band van posar les bases del southern rock, també ho és que tan bon punt posades aquestes bases van transcendir una etiqueta que els anava petita. El southern rock dels Allmans tenia poc a veure, per exemple, amb el d’uns Lynyrd Skynyrd. Ambdues formacions compartien referents, arrels i marc geogràfic. Però mentre els Skynyrd van desenvolupar un so més robust, proper en ocasions a les textures del hard rock -gènere amb el qual han flirtejat de forma més que puntual-, la banda de Gregg i Duane Allman va acostar-se a les citades arrels -el blues, el country i el rock en la seva concepció menys urbana- des d’una òptica més exploradora i renovadora, pròxima als terrenys de la psicodèlia, del jazz o fins i tot del rock progressiu (com a mostra, “Whipping Post”).

Ambdues formacions representaven musicalment les essències més exquisides del Sud dels Estats Units, però mentre els autors de “Sweet Home Alabama” van transformar aquesta condició en una mena d’orgull de classe, els Allmans van apostar per una iconografia sense banderes confederades i quan cantaven a la seva terra ho feien des d’una perspectiva més àmplia i universal. Si l’herència de Lynyrd Skynyrd es pot traçar sobretot en bars de carretera on el bourbon corre amb tanta potència com els motors de les motocicletes customitzades, la dels Allman Brothers va més enllà i abraça conceptes com les jam bands i elements de naturalesa tan outsider com la d’uns Drive-By Truckers.

L’últim cop que els llançaments discogràfics de Lynyrd Skynyrd i els Allman Brothers van coincidir en el temps va ser durant la primavera de 2003. Els primers, que en aquella època es dedicaven a fotografiar-se al costat de George W. Bush, van lliurar un “Vicious Cycle” de marcat accent patriòtic (“Red White & Blue” era la seva resposta als atemptats de l’11-S), correcte en les formes però incapaç de superar els tòpics. Els Allmans, ja sense Dickey Betts a bord, consolidaven el binomi Warren Haynes-Derek Trucks amb el que esdevindria el seu darrer disc d’estudi. Un “Hittin’ the Note” que celebrava l’essència del grup sense sonar en absolut caduc ni anclat en glòries passades. Escoltades avui, peces com “The High Cost of Low Living” o “Rockin’ Horse” es manifesten tan fresques i vigoroses com qualsevol dels clàssics enregistrats per la banda durant la seva primera dècada vital. Si s’animen a recuperar-lo, i personalment els animo a fer-ho, parin atenció a “Desdemona”. Un immens blues-rock de tonalitats progressives on Haynes i Trucks es marquen un duel guitarrístic dels que fan saltar espurnes. Una animalada, una senyora animalada, i de les bones.