ROBYN HITCHCOCK, rock de cabells blancs?

 

Robyn Hitchcock

Declaració d’intencions

Circulava anys enrere una manera pejorativa de referir-se a músics entrats en anys a qui l’arròs semblava haver-se passat segons els cànons sempre volàtils de l’imaginari popular. Rock de cabells blancs, expressió pròpia d’un temps en què el rock vivia immers encara en el mite de l’eterna joventut, i que ha perdut tota raó de ser en un moment en què per bé i per malament el gènere en qüestió ha assolit una edat tan honorable i mancada de falsos mites com les del blues o el jazz. Avui, si algú parlés de rock de cabells blancs bé podria referir-se a il·lustres supervivents de l’art de fer cançons i trencar esquemes com Patti Smith, Paul Weller o qui ens ocupa, un Robyn Hitchcock que és a punt de lliurar un dels seus treballs més sòlids dels darrers anys. Un àlbum de títol homònim -tota una declaració d’intencions- on el britànic recupera les formes més robustes i nervioses d’un cançoner que es manté fresc com una rosa per molt que passin els anys. “Mad Shelley’s Letterbox” és tot un exercici de power pop àcid marca de la casa. I la inicial “I Want to Tell You About What I Want” evoca com podria haver sonat Lou Reed d’haver signat un últim manifest de rock’n’roll abans d’anar-se’n a l’altre barri. O.S.