MIQUEL VILELLA: “En un context de crisi, la gent es reivindica estimant-se i creant el seu propi teixit social”

Miquel Vilella

Fan dels fans de la música – Foto Carles Fargas.

“La Línia Màgica” és el segon disc de MIQUEL VILELLA. L’àlbum de la confirmació, i un plàstic amb l’amor com a eix vertebrador. No s’esperin però cap col·lecció de tòpics de manual: el de Reus contempla l’amor com “la força social que mou els mecanismes de la història”. Per ORIOL SERRA.

De totes les temàtiques universals que han alimentat la creació artística al llarg dels segles, l’amor és amb tota probabilitat la que més impacte ha tingut en l’àmbit de la música pop. Les cançons i els discos dedicats a l’amor són tants, que reincidir-hi sense repetir fórmules ni caure en tòpics pot arribar a suposar tot un repte. “Qualsevol tema central de la vida és un tòpic”, observa el reusenc Miquel Vilella, músic, escriptor i compositor pop amb una aguda sensibilitat lírica i melòdica, “en el meu cas el repte ha estat controlar el tòpic i servir-me d’ell enlloc de deixar que el tòpic dominés les cançons. En realitat, un cop tens clar el perfil dels personatges que apareixen a les cançons, tot el procés es simplifica: la meva feina acaba consistint en escoltar la seva història i ser-ne un notari lleial”.

Vilella acaba de lliurar el seu segon disc -tercer si comptem “You’re So Good to Me” (2011), publicat sota el nom de The Mighty Fools-, un “La Línia Màgica” (2017) que suposa també l’estrena del segell discogràfic METrecords i que parteix del fet amorós per a aplegar onze peces de tall sofisticat i actitud fresca, amb acabats elegants i vocació atemporal. Cançons que tant poden remetre a The Divine Comedy com a Belle & Sebastian, a Pulp com a la ELO, a Supertramp com a Brian Wilson. És precisament aquest últim, juntament amb Van Dyke Parks, a qui Vilella cita com a principal referent: “Em puc reconèixer en la seva producció dels 70: uns anys foscos i irregulars però apassionants”. “També és cert que mentre jo estava gravant va morir Prince, de qui em considero un estudiós”, afegeix, “el seu traspàs va ser un revulsiu extra per portar el disc a la cota més elevada possible”.

Una experiència intensa
El títol de “La línia màgica” fa referència a la Magic Line, coneguda en l’àmbit de l’alpinisme com la ruta d’accés més difícil al K-2, un dels cims més complicats i perillosos del món. “Veient un documental sobre una expedició catalana a aquesta muntanya, em vaig adonar que la forma com els alpinistes es plantejaven fer el cim del K-2 era molt similar a la que es fa servir en qualsevol procés de seducció. Un procés on el risc, el drama i la glòria conviuen simultàniament”. També és la manera com Vilella va afrontar la producció de l’àlbum en qüestió: “Considero igual d’important el procés que desemboca en el disc com el disc en si mateix. He procurat fer un disc que sedueixi l’oient i a la vegada reclami la seva atenció. Crec que és un disc amb diferents capes i nivells d’escolta”.

Tant l’àlbum de The Mighty Fools com el primer que va signar amb el seu nom, “Després del món / Farewell, Dear Towermen” (2014), els va gravar a casa seva, a Reus. Bona part de “La Línia Màgica”, en canvi, l’ha enregistrat als estudis MBG Audio de Tarragona. “Em sembla tan important la pròpia música com el context que la genera. En aquest cas volia canviar una mica el modus operandi i deixar espai per a col·laboracions externes”, la qual cosa ha aportat al producte final “una llum i un oxigen que complementen els acabats dels àlbums anteriors. Volia que el fet d’escoltar seguits els meus tres últims discos resultés una experiència intensa per a l’oient. Un recorregut pel folk, el rock i el pop en poc més d’una trentena de cançons”.

L’oient, el destinatari final de tota la feina feta a l’estudi, i una figura que Vilella té molt present en el seu dia a dia. “Abans de res sóc fan dels fans de la música”, sentencia, “tots som activistes en això de fer música i difondre-la. Sóc conscient que el format predominant en l’actualitat és el del single, la cançó. Però la meva aposta, allò que jo ambiciono, és fer una bona col·lecció de cançons que tinguin una certa coherència entre elles: un àlbum, en definitiva. Potser em diràs optimista, però crec que hi ha espai per a tot. A mi m’agrada pensar que, en plena època del clickbait, una revista com The New Yorker està vivint la seva època daurada. En un moment en què la immediatesa és el tòtem més gran de tots, crec que encara hi ha lloc per a la reflexió i per a relats de certa volada”.

Adéu al cinisme
El text promocional de “La Línia Màgica” comença amb aquesta cita: “La resistència pop es replega. La perspicàcia és menys important ara que fa cinc anys. Hem de dir adéu al cinisme. És el moment de ser el que som”. Què ha canviat exactament durant aquests cinc anys? “La crisi econòmica, amb totes les seves ramificacions -generacionals, professionals, emocionals, espirituals- ens ha canviat a tots. Qui més qui menys, s’ha vist desproveït de la pantalla de protecció que d’alguna manera podia fer possible un discurs cínic. L’emperador va despullat, i els somriures de conill de la seva cort ja no enganyen gairebé a ningú”. I què vol dir que és el moment de ser el que som? “Aquesta expressió fa referència a la necessitat generacional de reivindicar el nostre paper al curs de la història. La comunicació de l’última generació que va viure el règim franquista amb tota la resta de generacions posteriors a la Transició ha estat lamentable. ‘Ser el que som’ significa apoderament, ser conscients del nostre paper en el marc de la societat i acceptar-ne la resposabilitat”.

La qual cosa ens torna a portar a l’amor i les seves circumstàncies. “El disc parla de les circumstàncies pròpies del moment que ens ha tocat viure. La gent s’estima o es deixa d’estimar en funció de la seva realitat i del seu context. Els anys de crisi s’acumulen, i és a través de l’amor com la gent es reivindica tot estimant-se i creant el seu propi teixit social. Parlo de l’amor com a força social que mou els mecanismes de la nostra història, però el disc no renuncia a contemplar l’amor com un mirall. Un mirall que ens mostra qui som enlloc del que creiem ser. I per què no? També m’agrada parlar de l’amor romàntic, del desig i la possessió”. El poder i la força de l’amor, elevats molt més enllà de qualsevol tòpic.

Més informació:
Miquel Vilella  /  Spotify  /  Facebook