RAN RAN RAN, l’hereu se’n va!

Ferran Baucells (Ran Ran Ran).

Ferran Baucells (Ran Ran Ran).

El directe de RAN RAN RAN sol ser tota una experiència. Va tornar a quedar claríssim durant la presentació oficial a Barcelona del seu segon treball, un “L’hereu” que van repassar de cap a peus amb formació renovada. Crònica d’ORIOL SERRA.

RAN RAN RAN
Sala BeGood, Barcelona

31 de març de 2017

El discurs sonor de Ran Ran Ran es fonamenta en pilars del folk, el pop i el rock’n’roll de factura urgent com Violent Femmes, Jonathan Richman, Herman Dune o el Dylan del 66. Però quan s’enfilen a un escenari aquest ventall pot ampliar-se fins a abraçar un folk-rock entès a la manera d’uns Byrds o uns Buffalo Springfield, o bé assolir unes cotes d’electricitat, soroll i mala llet pròpies d’uns Who en directe a Leeds. Exemples d’això últim se’n van comptar una bona colla la nit passada a la sala BeGood, el més evident de tots l’expansiva coda amb què van sentenciar “Gernació”. Tot un himne subterrani per vocació que els barcelonins van culminar amb una orgia de decibels de les que defineixen concerts gairebé per si soles.

Ran Ran Ran presentaven a Barcelona el seu segon disc oficial, un “L’hereu” (2017, Bankrobber) que arriba acompanyat de canvis en la formació. El nucli fundacional que integren Ferran Baucells (veu i guitarra) i Jordi Farreras (bateria) s’amplia amb un segon guitarrista, Valentí Adell, i els cors d’una vella coneguda, Martina Borrut (Mad’zelle), que també es fa càrrec de la melòdica i de l’electrònica. Renovada posada en escena per a repassar l’àlbum en la seva totalitat, mantenint l’ordre original de les cançons i desviant-se ocasionalment cap a peces del fons de catàleg com “Tot OK STOP”. Tota una història estructurada al voltant d’una figura, l’hereu del títol, que va deixar per a la posteritat passatges tan memorables com “La cançó del lladre”, “Homecoming Song” o “I un vers”, i postals tan definitives com les de Farreras passejant-se per la sala armat amb un parell de baquetes i transformant en instrument de percussió qualsevol element del mobiliari que se li posés al davant.

Un cop finalitzat el repàs a “L’hereu”, “Certa Ment” i la citada “Gernació” van encetar una recta final que rebaixaria tensions amb la revisió marca de la casa de “Vora el foc”, un original de The Missing Leech que ja ha esdevingut part essencial dels directes de la banda. I com que el respectable encara en volia més, es van treure de la màniga la sempre oportuna “Un nou Big Bang”. Era el primer cop que la tocaven amb l’actual formació i ni tan sols l’havien arribat a assajar, però va sonar tan fresca, dinàmica i immediata com el primer dia. Ran Ran Ran obriran la setmana vinent les actuacions que els nord-americans Woods oferiran tant a Barcelona com a Madrid. Un petit gran premi que reconeix una trajectòria exemplar en tots els sentits, i un bon motiu per no perdre’s els teloners.