RAN RAN RAN: “Contemplem cada cançó com una escena d’una pel·lícula”

Ran Ran Ran

Fruits del Sotabosc.

El seu debut homònim els va situar al mapa tot resumint quatre anys de frenètica trajectòria. Amb “L’hereu”, RAN RAN RAN consoliden la promesa inicial, eixamplen horitzons a nivell compositiu i capturen millor que mai l’essència dels seus directes. La presentació oficial tindrà lloc el 31 de març a la sala BeGood. Entrevista d’ORIOL SERRA. Fotografies de NOEMÍ ELIAS.

Per a moltes bandes el segon disc és sovint un tràmit difícil. Un contratemps que es complica encara més quan el debut ha gaudit d’una acollida tan notable com els elogis rebuts. I per si tot això fos poc, Ran Ran Ran tenien encara un tercer grau de dificultat afegit: l’àlbum homònim que ara fa un any encetava la seva discografia oficial de la mà d’un dels segells més reconeguts del país, Bankrobber, resumia en realitat quatre anys de trajectòria durant els quals Ferran Baucells (veu i guitarra) i Jordi Farreras (bateria) havien enregistrat tres maquetes. D’aquelles maquetes, produïdes totes elles per Arnau Vallvé (Manel) i objectes de tot un culte subterrani a l’escena barcelonina, en va sortir un plàstic tan rodó com “Ran Ran Ran”. Si lliurar-ne la continuació tot just un any després no ha suposat cap maldecap i el treball resultant, “L’hereu” (2017, Bankrobber), manté i en ocasions fins i tot eleva el llistó, probablement sigui perquè Baucells i Farreras han contemplat la seva gestació com qualsevol cosa menys un simple tràmit.

“En realitat, el plantejament amb el qual vam entrar a l’estudi no era gaire diferent de les altres vegades”, reconeix Baucells, “les cançons ja portaven un temps compostes i havien anat creixent a mida que les anàvem tocant en directe. Quan se’ns va acudir el concepte de l’hereu i vam decidir fer un àlbum que expliqués la història d’aquest personatge, vam necesitar una mica més de temps per acabar de lligar els temes i així donar-li forma al disc”. I qui és aquest hereu? “És un noi molt estimat a casa seva, però fora de casa és un un brètol i un busca-raons. Tots en coneixem algun, de personatge d’aquests, gent que d’entrada ens sembla molt bona però té una vessant oculta. En un principi vaig fer una cançó sobre aquesta figura, que finalment ha acabat no entrant al disc, i després vaig anar desenvolupant una història al voltant de la seva vida i la seva necessitat de fugir de casa”.

Ran Ran Ran

“En aquest disc hem optat per ser el més fidels possible a la manera com sonem en directe”.

DOBLE LECTURA
Tant Baucells com Farreras es mostren prudents a l’hora de parlar de l’hereu, del propi personatge i sobretot de la història que explica el disc. No és que tinguin res a amagar, simplement volen mantenir intacte el misteri d’un àlbum que admet múltiples aproximaions. Podem parlar de la primera obra conceptual de Ran Ran Ran? A tots dos els sedueix la idea, però matisen el seu entusiasme. “El fet que sigui o no conceptual no canvia res”, observa Baucells, “és una col·lecció de cançons que cadascú pot escoltar de la manera que més li agradi: seguint l’ordre original i llegint el conte que acompanya el llibret del disc, o bé de forma aleatòria i quedant-se tan sols amb la música”. “Té una doble lectura”, apunta Farreras, “qui es vulgui quedar amb les cançons pot fer-ho i qui vulgui anar més enllà hi trobarà un valor afegit”.

A nivell de producció, tasca que ha recaigut una vegada més en la figura de Vallvé, “L’hereu” manté el caràcter immediat de “Ran Ran Ran” però a la vegada sona més compacte, com si haguessin tingut més clar allò que volien a l’hora d’entrar a l’estudi. “Les altres vegades el Ferran portava unes idees, les treballàvem al local d’assaig i sovint les arranjàvem de forma diferent a l’estudi i en directe”, explica Farreras, “en canvi aquest cop tot ha seguit un procés més natural: el que hem enregistrat és el que havíem assajat prèviament i el que farem en directe”. “Per exemple, en directe no incorporem bombo a la bateria però a l’anterior disc sí que es podia escoltar”, afegeix Baucells, “aquesta vegada hem optat per ser el més fidels possible a la manera com sonem en directe”.

Un altre detall que crida l’atenció és l’última pista del disc, “Vora el foc”, composició original de Maurici Ribera, un bon amic de la banda i el màxim exponent català d’allò que algú va anomenar antifolk amb el seu alter ego The Missing Leech. És la primera versió d’un tema aliè que enregistren Ran Ran Ran, i l’emmarquen al final d’una història amb la qual aparentment poca cosa té a veure. Una decisió que Baucells explica amb una evocadora metàfora cinematogràfica: “ A mi m’hauria agradat dibuixar còmics o dirigir pel·lícules, potser per això contemplo cada cançó com una escena diferent. Si el disc fos una pel·lícula, aquesta cançó entraria després de l’última fosa a negre, un cop la història ja s’ha acabat. És el moment en què tocaria posar els títols de crèdit, i ens va fer il·lusió ambientar aquests crèdits amb una cançó del Maurici. A més, és una cançó molt enèrgica que encaixa perfectament després d’un final obert com el que plantegem a la nostra història”.

Ran Ran Ran

“Moltes vegades, allò que t’acaba atorgant projecció no és la pròpia qualitat de la teva música sinó el context en què la mous”.

EL SOTABOSC
Tant Ran Ran Ran com The Missing Leech es troben entre els rostres més visibles d’una escena que el propi Ribera va batejar com a Sotabosc. “La paraula se li va acudir al Maurici a partir d’un llibre en italià que es referia a la música underground com a ‘sottobosco’, i és un concepte molt interessant”, explica Baucells, “tenim vocació d’escena, ens sentim molt còmodes dient que formem part d’aquest Sotabosc”. Farreras n’aporta una definició més enciclopèdica però igual d’il·lustrativa: “Som un conjunt de músics que defensem els nostres projectes, i ho fem des de la llibertat creativa que ens atorga el fet de no viure de la música”.

A banda dels propis artistes, el Sotabosc no s’entendria sense establiments, sales i associacions com Ultra-Local Records, Hi Jauh USB o l’Antic Forn de Vallcarca, epicentres d’una escena tan fèrtil com rica en biodiversitat. Una escena, reconeix Farreras, que “mai s’hauria pogut crear sense aquest circuit. Moltes vegades, allò que t’acaba atorgant projecció no és la pròpia qualitat de la teva música sinó el context en què la mous. Si tens la sort de moure’t en un context que es retroalimenta, aquest mateix context t’acaba potenciant. En canvi, hi ha molts projectes interessants que es desenvolupen sols i d’una forma aïllada, i malauradament no els arriba a conèixer gairebé ningú”. La qual cosa explica que Ran Ran Ran i altres companys de fatigues hagin acabat actuant en alguns dels principals festivals del país, de vegades compartint cartell amb figures internacionals de primer ordre. Al capdavall, el concepte Sotabosc no és tan diferent d’allò que els britànics van anomenar indie ara fa tres dècades i mitja.

Més informació:
Ran Ran Ran  /  Bandcamp  /  Bankrobber