CHUCK BERRY: Bye bye, Johnny B. Goode!

Chuck Berry

Chuck Berry (1926-2017), Mr. Rock’n’Roll.

Chuck Berry no va ser el pioner del rock’n’roll. Tampoc en va ser el rostre més visible. Però si entenem el rock’n’roll com el gènere musical mestís per excel·lència, com la intersecció on les formes del blues, el jazz i el country van ensorrar barreres racials encara no superades en altres àmbits, com l’expressió més genuïna de rebel·lia i inconformisme en el si d’una societat de consum, aleshores en va ser molt probablement l’exponent més definitiu. El recordem amb aquest article d’ORIOL SERRA.

Tan sols vaig arribar a veure Chuck Berry en directe en una ocasió. Va ser el 8 d’abril de 2005 a la sala La Mirona de Salt, en el marc del Black Music Festival. Una actuació que suposaria l’última visita a casa nostra del de Saint Louis, i una d’aquelles dates que no s’obliden per molt que passin els anys. Berry s’acostava aleshores a la seva vuitena dècada vital, però el seu esperit es mantenia jove i incombustible com el primer dia. Òbviament el seu cos i la seva veu s’havien ressentit del pas del temps, ja se sap que els anys no perdonen ni a Keith Richards, però durant més d’una hora ho va donar absolutament tot a l’escenari i va obrar l’etern miracle del rock’n’roll tot fent justícia a un repertori tan canònic com inabastable. Dit això, l’altre motiu pel qual sempre recordaré aquella nit va ser el que podríem anomenar l’emoció del moment. El viatge d’anada fins a Salt acompanyat de quatre persones que, com un servidor, eren conscients que assistien a una cita amb la història. Que, independentment de la qualitat del concert i de l’estat físic del seu cap de cartell, aquella vetllada seria irrepetible per tot el que implicava poder veure i escoltar Chuck Berry en persona ben entrat el segle XXI.

La mort de Berry m’ha agafat per sorpresa, com a tothom. D’acord, 90 anys són molts anys i la decisió d’enregistrar un disc a aquestes alçades de la pel·lícula -gairebé quatre dècades després del que ara per ara és el seu últim treball d’estudi, “Rock It” (1979)- evoca en certa manera la forma com van marxar David Bowie i Leonard Cohen -si bé aquests van arribar a veure publicades les seves últimes obres-. Però un mai s’espera llevar-se i assabentar-se que un gegant aparentment etern com era l’autor de “Johnny B. Goode” i “No Particular Place to Go” ha passat a millor vida com qui no vol la cosa. Menys encara quan tot just la nit passada, gairebé al mateix temps que es feia pública la seva defunció, un servidor escoltava “You Never Can Tell” sonant a tota castanya en el marc d’una sessió de música enllaunada on també es van escoltar tota una sèrie d’icones que no es podrien entendre com a tals sense la influència de Berry: uns AC/DC que sempre s’han sentit molt més a prop d’ell que del heavy metal on se’ls sol catalogar; uns Beatles que es van foguejar versionant peces com “Roll Over Beethoven” o “Rock and Roll Music”; uns Rolling Stones que es van estrenar discogràficament amb una versió de “Come On”; o un Bruce Springsteen que la passada matinada deia això al seu compte de Twitter: “Chuck Berry ha estat el més gran dels rockers, dels guitarristes, i el compositor de rock més gran que hi ha hagut”.

En absolut exagerava Springsteen quan s’expressava en aquests termes tan superlatius. Les cançons de Berry no solien anar més enllà dels tres o quatre acords, però la seva manera de tocar la guitarra va ser tan única, personal i renovadora que la seva influència perdura als nostres dies i el confirma com un dels grans astres del seu instrument. A nivell líric és fàcil caricaturitzar els seus versos de constant hedonisme adolescent, però si ens parem a analitzar el seu impacte ens adonarem que tampoc va exagerar Richard Hawley al qualificar-lo com “el poeta més gran que mai hagi viscut”. Molts han cantat sobre cotxes, noies i plaers diversos de la vida, però ningú més ho ha fet com ell. Si són vostès dels que reclamen als autors de cançons lletres honestes, ell era sense cap mena el seu home: tots els seus temes reflectien sense embuts un ritme i un estil de vida que poden agradar més o menys però no enganyen a ningú: els de qui havia vingut a aquest món a passar-s’ho bé fins que li arribés l’hora. Els de qui va ser capaç d’escalar fins al número 1 de les llistes d’èxits britàniques amb tot un himne gens dissimulat a la masturbació, “My Ding-a-Ling”. Corria l’any 1972, i el nord-americà definitivament connectava amb les noves generacions de rockers molt millor que cap altres dels seus contemporanis.

Berry no va ser el pioner del rock’n’roll -el títol se’l disputen noms no menys il·lustres com els d’Ike Turner, Fats Domino o Bill Haley, sempre en funció de la font consultada-. Tampoc en va ser el rostre més visible -en un negoci on de bon principi pesava tant la imatge com la pròpia música, i en un context com el dels Estats Units a l’equador del segle passat, un noi blanc i ben plantat com Elvis Presley era l’aposta més segura-. Però si entenem el rock’n’roll com el gènere musical mestís per excel·lència, com la intersecció on les formes del blues, el jazz i el country van ensorrar barreres racials encara no superades en altres àmbits, com l’expressió més genuïna de rebel·lia i inconformisme en el si d’una societat de consum, aleshores Charles Edward Anderson Berry en va ser molt probablement l’exponent més definitiu. Per aquell discurs sonor tan seu i intransferible, per aquelles cançons que han marcat i segueixen marcant incomptables generacions de músics i melòmans, i sobretot per una actitud vital que ni tan sols diverses estades a la presó van aconseguir domar. A diferència dels seus contemporanis més il·lustres, Berry mai va esdevenir predicador, mai va protagonitzar pel·lícules de temporada amb guions fets a mida del seu rostre, i mai es va reciclar en cantant melòdic apte per a tots els públics. Per això el seu nom no ha deixat mai de ser sinònim de perill, autenticitat i rock’n’roll en la seva màxima expressió, fins i tot quan les seves gires van ingressar al no sempre selecte club dels espectacles nostàlgics. Bye bye, Johnny B. Goode!