ANÍMIC: “No val la pena repetir el que ja hem fet”

Anímic

Un nou començament – Foto Gustaff Room.

“Skin” és amb tota probabilitat el disc més sorprenent que mai hagin publicat ANÍMIC. Vuit temes dominats per l’electrònica, amb les contradiccions de la condició humana com a marc de fons, que trenca amb tot el que la banda havia fet fins ara i afegeix un nou i destacat esglaó a la seva escala evolutiva. En parlem amb Ferran Palau. Per ORIOL SERRA.

Altes hores d’una nit d’hivern a la sala Upload del Poble Espanyol. Anímic s’enfilen a l’escenari en el marc d’una gala organitzada per scannerFM. És el primer concert de presentació del seu darrer disc, un “Skin” (2017, BCore) que suposa la mutació més extrema de totes les que ha experimentat la banda a data d’avui. El repertori es nodreix únicament de material recent. “Skin” sona de cap a peus, si bé amb l’ordre dels temes alterat. Louise Sansom es situa en primer terme, cantant totes i cada una de les cançons mentre la resta del grup genera una base instrumental amb un marcat accent electrònic. No hi ha bateria, Sansom no volia tocar-la en aquest disc i s’ha optat pels ritmes digitals. Un cop repassat “Skin” deconstrueixen dues peces d’“Hannibal” (2013), “Shoot’em Up” i “The Others”. I abans d’acomiadar-se obsequien el respectable amb un tema de factura recent, encara inèdit, que podria formar part d’un proper treball i que sona com Whitehouse, Nine Inch Nails i Throbbing Gristle anant de la mà. Part del respectable no ho ha acabat d’entendre, la resta marxen a casa amb la sensació d’haver presenciat quelcom únic i irrepetible.

Un nou començament
El primer que crida l’atenció d’”Skin”, fins i tot abans d’escoltar-lo, és el seu títol. Des de “Hau o Hïu” (2007) tots els discos d’Anímic s’havien batejat amb mots o expressions que començaven per la lletra h. Deu anys després, la norma sembla haver-se trencat. “El primer i el segon disc començaven amb la lletra h per casualitat, i de cara al tercer ja ho vam buscar expressament”, explica Ferran Palau (sintetitzadors i teclat), amb qui va parlar B-Magazine pocs dies abans de l’inici de gira, “‘Hannah’ i ‘Hannibal’ suposen una mena de mutació, tant a nivell de títol com de continguts. Amb ‘Skin’ hem volgut descartar aquesta idea i marcar un nou punt d’inici. Amb la perspectiva del temps, observo diferents blocs en la trajectòria d’Anímic. Els dos primers discos formen part d’una etapa, els dos següents en conformen una altra, i aquest n’enceta una de tercera. És com un nou començament pel grup”.

Anímic sempre ha estat una banda en constant transformació, una qualitat que es va accentuar a partir d’”Hannah” (2011) i que ha assolit a “Skin” cotes fins ara inèdites, motivant comparacions amb bandes com The XX, Portishead, Crystal Castles o fins i tot Prodigy. “Entre ‘Hannibal’ i ‘Skin’ ha passat més temps del que és habitual: normalment deixàvem passar dos anys entre un disc i l’altre i aquest cop n’han estat gairebé quatre”, observa Palau, “després d’una temporada bastant llarga sense fer música ens hem tornat a trobar i hem sentit la necessitat de fer quelcom que aportés novetats al discurs del grup, de posar-nos a nosaltres mateixos entre l’espasa i la paret. No valia la pena repetir el que ja havíem fet, i plantejar el disc com un nou començament respon a aquesta necessitat de fer quelcom diferent, de sorprendre’ns a nosaltres mateixos”.

El factor temps ha suposat doncs una de les claus del nou so d’Anímic, però no ha estat l’única. “Després de gravar ‘Hannibal’ vaig començar a experimentar amb instruments electrònics que tenia a casa. No era música que encaixés al meu projecte en solitari, però em sortia de forma natural i em venia de gust explorar-la. A l’hora de reactivar Anímic vam provar d’aplicar-hi aquelles idees i van funcionar. També hi va influir el fet de no tenir bateria, ni la Louise ni jo la volíem tocar, i aquest format electrònic era una bona manera d’empènyer la banda amb les eines de què disposàvem”.

 

Anímic

L’inici de gira, el 23 de febrer a la sala Upload – Foto Meritxell Rosell.

Inhumanitat
A l’absència de bateria cal afegir-hi l’assumpció per part de Sansom d’unes tasques vocals que fins ara havia compartit amb el propi Palau. Ha variat d’alguna manera el rol de cadascú respecte d’altres àlbums? “La implicació ha estat màxima per part de tot el grup, tant pel que fa a la gravació del disc com als detalls que tenen a veure amb la seva publicació. Però és cert que la Louise ha adquirit més protagonisme que en discos anteriors. Jo he intervingut molt en la composició dels temes a nivell de sonoritat i sobretot en la part rítmica, però ella porta el pes de cada cançó a nivell melòdic i líric, així com de l’estructura general i la temàtica de l’àlbum. La feina és de tots, però segurament és el disc més ‘Louise’ de tots els que ha fet Anímic”.

A nivell conceptual, “Skin” manté la tònica fosca d’”Hannibal” -un disc concebut com a reflex d’un context social que des d’aleshores no ha millorat-, però de vegades adopta un to més lluminós i fins i tot frega l’hedonisme propi de l’electrònica de ball. El discurs segueix essent social, però la perspectiva és totalment diferent. ‘Hannibal’ era un disc combatiu, amb un so violent i fins i tot agressiu, amb la guerra com a tema central, la qual cosa implicava una lluita i un orgull. En canvi ‘Skin’ parla de la inhumanitat, de la indiferència i fins i tot del propi hedonisme. De la sensació que ja no existeix un orgull, que ja no hi ha res per què lluitar i com a persones ens deixem portar per una determinada corrent”.

Una indiferència i una inhumanitat que Anímic associen amb l’era de les xarxes socials i les Noves Tecnologies. “Ens resulta d’allò més normal veure tragèdies cada dia. 200 anys enrere, si li haguessis dit a algú que veuria totes aquestes imatges a diari no s’ho hauria pogut creure, i en canvi nosaltres hi convivim amb total normalitat i amb tota la tranquil·litat del món. El disc és una crítica a nosaltres mateixos, com a societat i com a persones, a la nostra impermeabilitat envers el patiment dels altres”.

 

Anímic

Foscor i hedonisme – Foto Gustaff Room.

Més que un disc
La sortida d’”Skin” es va complementar amb la publicació de vuit videoclips, un per cada cançó del disc. Tots han estat realitzats per directors diferents, amics i coneguts de la banda, a la qual cosa cal sumar la reveladora caràtula obra de l’il·lustrador i dissenyador gràfic Albert Cano. Ens trobem davant d’un simple disc o d’un projecte multidisciplinari que va més enllà? “M’agrada pensar que ‘Skin’ va més enllà del simple disc, ja que involucra gent de diferents àmbits: músics, realitzadors audiovisuals, el dissenyador de la caràtula i fins i tot el noi que ens fa les fotografies promocionals (Gustaf Room), que ens segueix constantment i retrata moments del dia a dia de la banda: els assajos, les gravacions dels vídeos, els concerts…”.

Un concepte que Anímic no descarten traslladar també al directe en un futur no molt llunyà. “El tema dels visuals el tenim en ment, però resulta força car i és difícil de portar amb segons quins catxets i segons en quin tipus d’escenaris. És possible que ho fem en alguns concerts de la gira, ara per ara hi estem donant voltes”. Plans de futur als quals cal afegir peces encara inèdites com la que va sonar al final d’aquell primer concert de la gira. “Ara mateix estem component cançons. No sabem si seran per un disc o per un ep, però van sortint coses i les anem treballant”, explica Palau.

I abans d’acomiadar-nos, una última pregunta. En un panorama musical on solen manar les fórmules i on el risc sembla valorar-se a la baixa, quina ha estat la reacció del seguidor tipus d’Anímic -si és que aquesta figura existeix- a les constants mutacions sonores que ha experimentat la banda al llarg dels anys? “Mantenim uns seguidors que ja estan acostumats a aquesta mena de canvis i els valoren com a positius. Però també he observat que fa cinc o sis anys tocàvem molt en una sèrie de llocs on ara ja no toquem tant, i en canvi ens surten concerts o apareixen crítiques dels nostres discos en llocs on abans no ens seguien. És possible que hi hagi un reducte de fans incondicionals, i després gent que va entrant i sortint en funció del disc, la qual cosa també és molt positiva perquè vol dir que el grup es mou i et porta en llocs on no has estat abans”. El moviment constant de qui mai s’atura.

Més informació:
Anímic  /  Bandcamp