La revolució bohèmia de DONOVAN

Donovan

Detall d’un concert històric – Foto Alex Martínez.

El llegendari DONOVAN trepitjava els escenaris catalans per primer cop en dues dècades. Ho feia com a cap de cartell del MUD i en un entorn d’absoluta proximitat. Van obrir la vetllada els barcelonins CÁLIDO HOME. Crònica d’ORIOL SERRA.

Donovan + Cálido Home
Festival Músiques Disperses (MUD)
Cafè del Teatre, Lleida
12 de març de 2017

S’havia anunciat l’actuació de Donovan al MUD, la primera que el cantautor escocès ha ofert a Catalunya en dues dècades, en el marc d’una gira que inicialment celebrava els 50 anys del totèmic “Sunshine Superman” (1966). El cas és que aquest mes de març es commemora mig segle del seu successor, un “Mellow Yellow” (1967) sense el qual tampoc s’entendria el maridatge de folk, pop i psicodèlia amb accent britànic. Per a acabar-ho d’arreglar, durant un concert anterior de la present gira algú va demanar-li que toqués cançons dels seus dos primers discos, “What’s Bin Did and What’s Bin Hid” i “Fairytale” (ambdós de 1965), plàstics tallats segons els patrons del folk dylanià i molt més propers al format solista amb què el seu autor s’enfila aquests dies als escenaris. El resultat de tot plegat va ser un repàs en clau entranyable a l’obra enregistrada per Donovan durant la dècada dels 60 -la seva etapa més fèrtil tant a nivell artístic com comercial-.

Va començar fort, trencant el gel entre reverències envers el respectable i amb els acords reconeixibles a l’instant de “Catch the Wind” i “Colours”. No són poques les veus que canten nit rere nit aquestes peces en escenaris d’arreu del món, però tan sols Donovan pot reclamar-les com a pròpies. I aquest era precisament el gran valor d’aquest concert. Que més enllà d’una veu notablement erosionada per cinc dècades de trajectòria, més enllà de si una guitarra acústica pot o no per si sola fer justícia a un repertori originalment farcit de sitars, orgues i coloristes seccions de vent, tots els presents van tenir una llegenda viva de la música pop a tocar de les mans i van poder degustar des de la més absoluta proximitat un cançoner que va inspirar els propis Beatles en la seva fase àcida.

Peces com “Sunshine Superman”, “Wear Your Love Like Heaven”, “Hurdy Gurdy Man” o la sempre misteriosa “Season of the Witch”, alternades amb celebrades relectures de clàssics aliens com “Universal Soldier” (Buffy Sainte-Marie), “Little Tin Soldier” (Shawn Phillips) o la tradicional “Donna Donna”, i amanides sempre amb entusiastes relats introductoris. No es va oblidar Donovan de citar col·legues i contemporanis com Lennon i McCartney, ni de recordar entre somriures i posats místics un temps en què, va assegurar, la música pop havia suposat una autèntica “revolució bohèmia”. Quan al cap d’una hora llarga d’haver-se enfilat a l’escenari es va acomiadar al ritme de “Mellow Yellow”, el que havia començat com una vetllada íntima va adquirir proporcions més pròpies d’una festa en el millor dels sentits. Al capdavall, tot plegat es tractava d’una gran i merescuda celebració.

Cálido Home
Abans de Donovan havien escalfat l’ambient els barcelonins Cálido Home, ambaixadors destacats a casa nostra del folk d’arrel anglosaxona amb molta carretera acumulada i un parell d’àlbums al seu nom que freguen l’excel·lència. Es van centrar en el més recent, un “Tones and Shapes” (2016) on han reformulat el seu discurs fins a assolir una essència que per moments no sembla gaire llunyana de la del propi Donovan. El seu passi va ser breu però intens, i va suposar tota una lliçó en economia de mitjans, o en com un parell de guitarres i una veu tot terreny poden construir cançons que creixen i s’eleven per moments. “Ens fa molta il·lusió ser aquí”, va confessar Anna Andreu, conscient probablement que el d’ahir no era un concert qualsevol. I és que aquest va ser un altre dels encerts del MUD: fixar-se en una banda emergent de casa i emmarcar-la amb tota la coherència del món en una cita que ja es pot considerar històrica.