TRAINSPOTTING, vint anys després

Ewan McGregor, Jonny Lee Miller, Robert Carlyle i Ewen Bremner reprenen els papers de Renton, Sick Boy, Begbie i Spud dues dècades després de “Trainspotting”. Repeteix Danny Boyle darrere la càmera, però el resultat és força desigual, diu ORIOL SERRA.

Saben vostès aquelles trobades d’exalumnes d’institut o d’EGB – en cas que tinguin prou edat per a haver cursat això últim-? Aquells sopars de circumstàncies en què tot i tothom és conegut però a la vegada sembla totalment fora de lloc i de context? Doncs “Trainspotting 2” (2017) vindria a ser una mica el mateix, traslladat a la gran pantalla. Darrere la càmera, Danny Boyle repeteix alguns dels esquemes que tan bé van funcionar a “Trainspotting” (1996) -adaptació de la novel·la homònima escrita i publicada tres anys abans per Irvine Welsh-: aquella combinació de realisme, humor i acidesa amb pinzellades lisèrgiques, amanits amb una al·lucinògena banda sonora. Sobre el terreny, Ewan McGregor, Jonny Lee Miller, Robert Carlyle i Ewen Bremner reprenen vint anys després els rols de Renton, Sick Boy, Begbie i Spud. Com a teló de fons, és clar, les drogues i els baixos fons d’una ciutat d’Edimburg en plena transformació.

Deien les fitxes promocionals que “Trainspotting 2” es basava en “Porno” (2002), la seqüela literària de “Trainspotting” escrita al seu moment pel propi Welsh. La realitat és que T2, com també es coneix la seqüela cinematogràfica, és una adaptació lliure de la novel·la en qüestió i que les respectives línies argumentals tan sols coincideixen molt de passada i d’una forma purament anecdòtica. Si Welsh va saber injectar nova vida a uns personatges a priori condemnats a l’abisme, reformulant els seus respectius contextos i dotant la sinopsi de nous punts de partida, Boyle s’ha quedat en algun punt mort a mig camí de la reiteració de tòpics ja explotats i la sobreexposició nostàlgica. Mostra d’això últim és que algunes de les escenes més destacables de T2 -exceptuant el momentàs que es marquen Renton i Sick Boy en un pub d’unionistes britànics- apel·len de forma gairebé lacrimògena a la primera part -inclòs aquell teclat evocador d’un “Born Slippy” que mai s’acaba de materialitzar-. Mal assumpte doncs, sobretot si tenim en compte que el gran encert de“Trainspotting” partia del seu esperit atrevit, novedós, renovador i en cap cas nostàlgic.