THE RUBINOOS: “El Top 40 actual és molt avorrit”

The Rubinoos

Contra l’avorriment, ganxo melòdic – Foto Manuel Peris.

Torna als nostres escenaris una de les bandes més entranyables de les passades cinc dècades. The Rubinoos, artesans per excel·lència de la cançó pop més fresca i contagiosa, pilars gairebé fundacionals d’allò que anomenem power pop i autors de discos tan rodons com l’encara flamant “45” (2014). Actuaran el proper 21 de gener a la sala Apolo, en horari de tarda (17,30h.) perquè puguin assistir al concert públics de totes les edats -els menors de 16 anys hi hauran d’anar acompanyats dels seus respectius tutors legals- i amb uns teloners d’autèntic luxe com són els també incombustibles Suzy & Los Quattro. Jon Rubin i Tommy Dunbar, veus, guitarres i membres fundadors de la històrica banda californiana, responen per via electrònica el nostre qüestionari. Entrevista: ORIOL SERRA.

*Com es prepara aquesta nova visita de The Rubinoos a Barcelona? En la meva opinió “45” és un dels seus àlbums més sòlids, però sempre hi ha gent que vol escoltar els clàssics. Resulta fàcil confeccionar un repertori després de tants anys i tants discos?
TOMMY DUNBAR: Gràcies, m’alegro que t’hagi agradat “45”. Encara ens ho passem molt bé tocant les cançons antigues, però també és agradable incorporar-ne algunes de noves. Ens agrada anar variant els repertoris d’un concert a l’altre, de manera que no ens avorrim nosaltres ni el públic.
JON RUBIN: Bàsicament, el públic veurà una colla de iaios fent el ximple i divertint-se de valent. Gràcies pel compliment a “45”. El Tommy va escriure grans cançons per aquest disc. Els repertoris costa elaborar-los perquè ens volem assegurar que la gent escolti el que ha vingut a escoltar, i a la vegada no avorrir-nos tocant les mateixes cançons una vegada i una altra. Perseguim un cert equilibri, assagem tantes cançons com podem per tal d’anar-les alternant concert a concert.

*Aquesta vegada actuaran en horari de tarda, ideal per a un públic familiar i perquè els pares puguin venir amb els fills. Sembla una bona manera de difondre el rock’n’roll i el power pop entre les generacions més joves.
JR: I tant, més concerts com aquest serien ideals per a rentar el cervell a les noves generacions! De fet, a mi m’agrada molt la idea de fer concerts en horari de tarda perquè pugui venir-hi tothom… Necessito dormir les meves hores!
TD: Tenim un sentit de l’humor molt juvenil, potser això apel·la els nens i ens permet destapar la nostra vessant més desenfadada. Sempre hem sentit una afinitat envers cançons com “Purple People Eater” o “Witch Doctor”, que són ideals per als més petits.
JR: Als Estats Units hem fet molts concerts per nens. Ens fem dir Rubinoos Jr. i toquem les cançons del nostre disc “Biff-Boff-Boing!”. L’any passat vam fer un concert per totes les edats a Madrid i va ser genial. En aquesta ocasió interpretarem bàsicament el material habitual de Rubinoos, però l’adequarem al públic infantil.

*Abans de vostès actuaran com a teloners Suzy & Los Quattro, una de les bandes de power pop més solvents de la ciutat.
TD: Ens els estimem moltíssim, com a banda i també a nivell personal. En el passat ja vam sortir de gira amb ells i vam enregistrar algunes coses plegats. Un dels seus components, Jonathan Vidal, organitza les nostres gires i és el principal responsable que encara vinguem a tocar a Espanya.
JD: Una banda excel·lent, els seus concerts són genials i ells són uns amfitrions fabulosos: hem arribat a viure a casa seva!

*En una visita anterior van tenir com a teloners Los Inéditos, una altra gran banda barcelonina. A més, anys enrere van versionar “Black Is Black”, una peça original de Los Bravos. Coneixen l’escena espanyola? Hi ha alguna banda que els agradi especialment?
TD: Tenim molt presents Los Inéditos, el Joan (Soriano) és un bon amic! Personalment, he col·leccionat discos de bandes espanyoles dels 60 que m’agraden, com Los Brincos, Los Salvajes, Los Bravos, Los Diablos i Los Mustang. De grups actuals m’agraden Suzy & Los Quattro i Kurt Baker, crec que el Kurt ja es pot considerar espanyol a aquestes alçades…

*Al llarg dels anys semblen haver establert una relació força especial amb el públic espanyol. Fins i tot fa la impressió que giren més sovint per aquí que no pas pels Estats Units.
JR: Tens raó, hem establert una relació especial amb els fans espanyols. Espanya té la millor audiència pop del món!
TD: El motiu pel qual hem vingut tantes vegades és que la nostra promotora Producciones Barbudas, segueix convidant-nos. Com podem dir-li que no? Ens ho passem molt bé i el públic és soprenent!

*Després de 45 anys de trajectòria, què els empeny a seguir endavant? Hi ha cap objectiu que encara es proposin assolir?
JR: Objectius? M’encantaria obtenir un hit a Espanya!
TD: Sortir de gira és una de les coses més divertides que hi ha en aquesta vida, per això sempre hi acabem tornant. A més, hem fet molts amics arreu del món i sempre és bo retrobar-los. El que realment mou la banda és que a tots ens encanta sortir i tocar plegats.
JR: El que més m’agrada en aquest món és tocar amb els meus amics, i els companys de The Rubinoos són els meus millors amics.

*Moltes bandes semblen perdre part de la seva essència original a mida que passen els anys. No obstant, vostès l’han sabut mantenir al llarg de gairebé mig segle. “45” sona tan fresc i juvenil com els seus primers discos. I les harmonies vocals marca de la casa segueixen al seu lloc. Quin és el seu secret?
TD: Boniques paraules, gràcies! No sé quin és el secret. Suposo que, després de tot aquest temps, simplement sonem com sonem. Crec que amb els anys hem après unes quantes coses sobre com seguir el nostre propi ritme. Fem els discos que ens agradaria escoltar a nosaltres mateixos, d’una altra manera no tindria cap mena de sentit. El nostre objectiu no és viure del grup.
JD: Jo, personalment, bec sang de verges vestals… Crec que si estimes allò que fas, s’acaba notant. Potser no tenim la mateixa energia de fa 40 anys, però encara som capaços de clavar uns quants clatellots.

*The Rubinoos es considera com una banda clau en l’esdevenir del power pop. Els seus discos han influït diverses generacions de músics i les seves cançons han estat versioandes entre d’altres per The Hellacopters. Com els fa sentir aquest reconeixement?
JR: A mi em fa sentir molt bé. Sempre penso que si la nostra música ha millorat la vida d’algú o ha inspirat algú altre, aleshores hem tingut èxit.
TD: Jo no tinc clar que haguem influït a ningú. Crec que si altres bandes sonen com nosaltres, probablement és perquè escolten el mateix que nosaltres escoltem, com tota la meravellosa música de finals dels anys 50, els 60 i principis dels 70. Però si realment hem influït algú, és un plaer haver aportat aquest gra de sorra!

*Hi ha alguna banda nova que els cridi l’atenció?
TD: Ocasionalment escolto alguna cançó nova que m’agrada, però tendeixo més a mirar enrere, a escoltar coses fins i tot dels anys 40, com Duke Ellington, Louis Jordan o Sinatra. Darrerament em ve de gust escoltar música sense overdubs. Té quelcom d’excitant, saber que allò que escoltes es va gravar tot d’un plegat.
JR: A mi m’agraden molt Suzy & Los Quattro, Kurt Baker i Kim Shattuck. Darrerament també escolto força a Donovan.

*Formar un grup de pop a principis dels anys 70, durant els dies de la psicodèlia i el rock progressiu, sembla un moviment arriscat. Malgrat tot, les radiofórmules semblen encara menys encoratjadores a dia d’avui per a una banda de pop o rock’n’roll. Seria més complicat per a The Rubinoos sortir endavant si comencessin ara?
JR: Aquesta pregunta és interessant. Penso que ens aniria molt bé si fóssim una banda nova i jove. Quan van començar teníem quelcom que la majoria de bandes joves no poden adquirir: moltíssima experiència tocant en públic. Havíem estat tocant en directe de forma regular durant diversos anys, abans de fer el primer disc. Això ens havia ofert la possibilitat de provar diferents coses al davant d’una audiència real, comprovar quin material funcionava i quin no. També havíem après com desenvolupar un show a l’escenari. Això és gairebé impossible per a una banda nova. Avui en dia resulta molt més difícil viure de la música, la qual cosa també dificulta que un pugui dedicar el temps necessari a aprendre l’ofici.
TD: El negoci musical ha canviat molt, per bé o per malament. No sóc cap expert en les novetats que sonen a la ràdio. L’escolto de vegades, però no pas la comercial. M’agrada la ràdio quan sé que el DJ punxa material que realment li agrada. De vegades fins i tot sento quelcom que a mi no m’agrada, però sé que ho posen perquè a ells sí que els agrada, i depenent del context m’ho escoltaré d’una altra manera. Però el Top 40 actual és molt avorrit.

*Quins plans tenen de cara al futur més immediat? Algun nou disc a la vista?
JR: Vivint en l’era del Hitler Taronja, qui sap què pot passar! No es pot predir el futur. Però el Tommy i jo hem pactat que farem un nou disc abans de començar a cobrar la pensió.
TD: Vivim en diferents parts de Califòrnia, lluny els uns dels altres, per tant ens resulta difícil reunir-nos durant el temps suficient per preparar nou material i gravar-lo. No tenim discogràfica ni pressupost. El nostre últim disc el vam gravar al soterrani de casa meva, per tant no ens havíem de preocupar pel preu de l’estudi, però sí que vam haver de trobar la manera de compaginar la gravació amb les feines que ens permeten pagar factures. Dit això, aquesta banda suposa un acte d’amor per tots nosaltres, i sempre trobarem la manera de mantenir-la viva. Tenim un grapat de noves cançons i esperem poder gravar-les aviat.