LU ROIS: “El piano és el meu confident”

Lu Rois

Amb llum pròpia.

En tan sols un any i mig ha passat d’actuar per al seu cercle més íntim a fer-ho en escenaris i festivals d’arreu del país. El seu nou ep, “Cau de Lluna”, confirma la promesa del seu disc de debut, “Camí del Far”, tot eixamplant-ne els horitzons i guanyant profunditat de camp. LU ROIS és sens dubte una de les grans revelacions d’aquesta temporada al mapa musical de casa nostra. El 9 de juliol actuarà al Festival Bouquet d’Alella. Text: ORIOL SERRA. Fotos: SHEY PHOTOGRAPHY.

El pati de l’Aliança Francesa és un dels secrets més ben guardats de Sabadell. Un oasi reposat i silenciós en ple centre urbà i a la vegada un dels epicentres de la vida cultural de la ciutat. També és un espai molt especial per a Lu Rois, que hi va oferir el seu primer concert ara fa prop d’un any i mig i hi va tornar la passada primavera per a presentar el seu segon treball discogràfic, l’ep “Cau de Lluna” (2016). Pianista per vocació, cantant per necessitat i autora d’un cançoner on la confessió va de la mà amb el misteri, Rois també ha estat fins ara un dels secrets més ben guardats del mapa musical català. Una veu de seda que a aquestes alçades ja es pot considerar inconfusible, i un nom a l’alça que durant aquests darrers divuit mesos ha passat d’actuar davant dels seus amics a fer-ho en alguns dels festivals més celebrats de casa nostra i fins i tot a estrenar-se als escenaris madrilenys.

Rois rep B-Magazine al pati de l’Aliança Francesa per a parlar de “Cau de Lluna”, però també d’aquest intens any i mig que separa el citat ep del que va ser el seu disc de debut, “Camí del Far” (2015). “El primer any va ser molt còmode, em va servir per anar agafant rodatge a prop de casa, tot actuant a Sabadell i altres pobles del voltant”, recorda, “però després d’aquest any sentia la necessitat d’anar una mica més enllà i començar a sonar en altres punts de Catalunya. M’he adonat que, a mida que vaig tocant en diferents llocs, la gent em va coneixent cada vegada més perquè la veu va corrent. La qual cosa m’ha permès passar d’un entorn més aviat petit, de quedar-me a casa i tancar-me una mica en mi mateixa, a sortir i anar-me fent gran”.

Una evolució escènica i sobretot personal que s’ha vist també reflectida a l’estudi. Si “Camí del Far” mostrava la vessant més melòdica de Rois, “Cau de Lluna” potencia elements com la intensitat o les atmosferes. El resultat és un pas endavant a nivell de composició, quatre cançons de les que potser no entren a la primera però de ben segur guanyen a cada escolta, i on la sabadellenca destapa sense reserves tot aquell món interior que fins ara tan sols deixava intuir. “‘Camí del Far’ el vaig compondre durant un moment personal de molta inseguretat. Estava plena de pors, i la manera d’anar-les fent fora va ser mitjançant les cançons que hi ha al disc”. Quina mena de pors? “Pors vitals. La música sempre m’ha ajudat a netejar-me de les angoixes personals. A ‘Camí del Far’ em sentia insegura, per això és més melòdic i fins i tot més petitó. En canvi, a ‘Cau de Lluna’ tot allò ja està superat, ja no tinc cap por d’acceptar allò que sóc. Les cançons tenen molta més força perquè jo també la tinc”.

“Camí del Far” i “Cau de Lluna”. Dues etapes vitals diferents i dos conceptes, el far i la Lluna, que comparteixen el fet lluminós i la condició de guies en la foscor. “La llum és allò a què sempre ens podem aferrar, encara que les coses vagin malament. La llum del far era la que em donava força per sortir endavant quan ho necessitava. En canvi, la llum de la Lluna ja no és una llum exterior sinó que es troba dins meu, reflecteix la meva personalitat. Brilla malgrat trobar-se enmig de la nit i de la foscor, i sempre he tingut aquesta relació amb ella. Ja de petita, em passava les nits d’estiu mirant la lluna i les estrelles des de la meva habitació. Era una relació hipnòtica, i precisament a través de la meva música provo també d’hipnotitzar l’oïda de qui m’escolta”.

Lu Rois

Retrat d’una artista curiosa.

La frase de l’àvia
Si una de les virtuts de tot artista ha de ser la curiositat, Lu Rois en va plena. Assisteix a les entrevistes amb un bloc de notes on s’apunta aquells artistes amb qui la compara la premsa però que ella desconeix. Durant la nostra conversa, per exemple, sonen noms com els de Tori Amos, Regina Spektor o Yann Tiersen. “Les dues primeres les conec poc, a Tiersen en canvi sí que el tinc molt escoltat i el considero un referent”, apunta, “al principi de tot escoltava punk del fosc, grups com Último Resorte o Parálisis Permanente. Més tard vaig passar a escoltar jazz, compositors de bandes sonores com el propi Yann Tiersen… Bàsicament música instrumental. I quan vaig començar a cantar vaig anar-me interessant també pels vocalistes. De seguida vaig anar a parar a Björk. I a partir d’aquí, com que sempre he escoltat coses més aviat antigues i desconec la música més actual, he anat escoltant referències i recomanacions que em van arribant. Així he descobert Agnes Obel, per exemple, a qui estic escoltant moltíssim darrerament”.

Quan se li pregunta si es considera pianista, cantant o compositora, Rois ho té claríssim. “Sóc pianista”, respon sense dubtar-ho, “quan tenia nou anys vaig demanar als meus pares que m’apuntessin a classes de piano. Tot i que al principi m’ho prenia com un joc, de seguida hi vaig trobar una forma d’expressar-me, una via d’escapament a través de la qual deia tot allò que no podia dir enlloc més. En certa manera, el piano és el meu confident”. Un vincle que es va trencar momentàniament quan va entrar al conservatori. “El nivell d’exigència era tan alt que no em deixava gaudir el simple fet de tocar. Això em va provocar una crisi, i quan vaig acabar els estudis al conservatori vaig decidir que havia de reenfocar moltes coses. Durant un any em vaig dedicar a estudiar Història de l’Art i un grau en Gestió Cultural. Vaig dur a terme l’exercici de no tocar amb la intenció de fer net, però vaig acabar generant-me un buit enorme: quelcom que havia estat dins meu,  ja no hi era”.

Tot plegat va coincidir temporalment amb la mort de la seva àvia, una figura clau en el desenvolupament musical de Rois. “Sempre he fet moltes coses a la vegada: dansa, Història de l’Art… I cada dia li explicava quelcom diferent a l’àvia. El cas és que un bon dia em va dir ‘Tu, hija, lo que tienes que hacer es centrarte y dedicarte a la música, que es lo tuyo’”. Quan pronuncia aquestes paraules, les que un dia li havia dit la seva àvia, el seu rostre canvia radicalment l’expressió i els seus ulls s’il·luminen des de la més absoluta profunditat. La seva parla abandona momentàniament el to càlid i pausat que la caracteritza per a enfilar les rugoses tonalitats de qui acumula recorregut vital. Durant aquest instant, un té la impressió que qui va pronunciar aquelles paraules segueix vivint d’alguna manera a l’interior de Rois. Si una frase pot alterar per sempre més el curs d’una vida, fins i tot encarrilar-lo, és evident que aquella conversa va marcar un abans i un després per a l’autora de “Cau de Lluna”.

Al morir la seva àvia, Rois en va heretar un vell acordió. “Jo era l’única de la família que feia música, i per tant qui podria seguir donant vida a aquell instrument”, recorda, “i el fet d’adquirir-lo va remoure mil històries que em van portar a cursar un grau en composició de bandes sonores i música per a televisió. D’aquesta manera vaig refer aquell vincle amb el piano que em permetia construir un refugi personal a través de la música. En lloc de fer les tasques que em tocava fer, em vaig dedicar a treure tot allò que m’havia angoixat durant tots aquells anys, totes les experiències que havia tingut, i van sortir les primeres cançons”. Tot seguit vindrien aquell primer concert al pati de l’Aliança Francesa, “Camí del Far” i, més recentment, “Cau de Lluna”.

Lu Rois

Amb l’acordió de l’àvia.

L’artista sola al piano
Una de les primeres diferències que s’observen entre “Camí del Far” i “Cau de Lluna” és la nòmina de col·laboradors. Si en aquell disc de debut Rois va entrar a l’estudi tota sola, en aquest nou ep ha comptat amb les participacions puntuals del violinista Abel Obelisco i l’acordionista Carles Belda. El primer és un amic d’infància, el segon un dels grans referents del seu instrument a casa nostra. “Després que em regalessin l’acordió el vaig tenir pràcticament abandonat durant un any. Però em vaig acabar adonant que havia de donar-li vida, necessitava fer un homenatge a qui m’havia donat força per confiar en la meva capacitat musical. Vaig començar a donar veus per Sabadell perquè volia fer classes d’acordió, i de seguida em van adreçar a Carles Belda. Vam enfocar les classes cap al meu projecte musical, ell em va oferir nocions sobre com interpretar els meus temes amb l’acordió i vam decidir que vingués a gravar un dels temes de l’ep, ‘Emergir del silenci’. El va tocar amb l’acordió de la meva àvia”.

Col·labocions al marge, el cert és que la música de Lu Rois transmet una gran sensació de solitud i fins i tot d’individualitat. La pròpia caràtula de “Cau de Lluna”, obra de l’il·lustrador Ignasi Font, la mostra sola al piano en la immensitat de la nit. “Aquesta caràtula il·lustra molt bé el meu moment amb la música: jo sola, es fa el silenci al meu voltant, se’m comença a posar la pell de gallina a mesura que vaig tocant les tecles i al final tot acaba sortint”. Se sentiria còmoda formant part d’un grup? “No ho he provat mai, però és una cosa que em ve molt de gust. Com a mínim intentar-ho, perquè dins del meu cap la música sona amb un format orquestral que jo acabo reduint al meu format solista”.

“Cau de Lluna” s’ha presentat com l’avançament d’un segon llarga durada per al qual encara no hi ha data de sortida. “No he acabat de decidir els temes que hi sortiran ni de quina manera el treuré”, reconeix, “però aquest ep és un primer pas cap al que ha de venir, és el meu present i no m’he pogut estar de compartir-lo ara i aquí. I també és un petit regal que em faig a mi mateixa, una reivindicació de l’esperit romàntic de la música editada en format físic, el fet de veure-ho tot i poder-ho tocar”. Prefereix el format físic per sobre del digital? “Totalment, de fet a mi m’agradaria poder editar el disc en vinil, generar aquella màgia i aquell ritual”. Mentre espera el moment d’enregistrar aquest segon disc, Lu Rois està immersa també en la composició d’una banda sonora i la seva agenda de concerts es presenta d’allò més atapeïda. El 9 de juliol desembarcarà al Festival Bouquet d’Alella, on compartirà escenari amb Maria Rodés.

Més informació:
Lu Rois  /  Pàgina web
Festival Bouquet d’Alella  /  Pàgina web