PETER PIEK: “El problema d’aquesta societat és que tot gira al voltant de la fama”

Peter Piek

A la cruïlla.

PETER PIEK és a punt d’editar el que serà el seu quart disc, titulat “+”. Aprofitant la seva última gira per casa nostra, el músic i pintor de Leipzig va parlar amb B-Magazine d’aquest nou treball, de les incomptables gires que ha realitzat arreu del món i d’una societat massa obsessionada amb conceptes tan estèrils com la fama. Text: ORIOL SERRA. Fotos: ARI FUCHS.

Els dos temes nous que Peter Piek ha avançat recentment a través de la seva pàgina web sonen exactament a allò a què ens té acostumats el de Leipzig, però a la vegada presenten nous matisos i textures que eixamplen el seu ventall discursiu. “Who Are You” comença amb un fràgil rascat de guitarra i una melodia vocal malencònica marca de la casa, però al cap d’un minut es tenyeix de motius electrònics. Els mateixos que dominen ja d’entrada “The Sweetest Thing Around”, una balada pop en to menor i embolcall digital que no desencaixaria, per exemple, al repertori de James Blake. Ambdues peces formaran part del quart disc de Piek, que veurà la llum el mes d’agost sota el títol de “+” -pronunciat “Plus”, que en anglès significa més-.

“El signe vol simbolitzar la suma de dos conceptes oposats, com l’acció i la passivitat”, explica el propi Piek, “també simbolitza una cruïlla de camins, el punt on les coses s’ajunten”. La qual cosa il·lustra a la perfecció l’evolució que l’alemany ha experimentat durant els darrers dos anys i que s’ha pogut escoltar en gires com la que ha recorregut Catalunya aquesta primavera. Al seu pop de textures essencialment orgàniques s’hi han anat afegint apunts d’electrònica que ja han esdevingut part indispensable del seu nou so. “He introduït molts dels instruments electrònics durant el procés de gravació”, matisa, “però la majoria de les cançons encara les vaig compondre a la guitarra o al piano. El disc tindrà dotze cançons en total, tres o quatre de les quals sonaran molt electròniques, però tot i això segueixen tenint els instruments acústics com a base. Les he vestit amb sintetizadors i bateries electròniques, però en el fons són cançons folk-rock”.

La gravació de “+” va començar tan bon punt va haver finalitzat la del seu predecessor, el més que notable “Cut Out the Dying Stuff” (2014). Els processos de gestació d’ambdues obres, assegura Piek, han estat molt similars. “L’enregistrament de ‘Cut Out the Dying Stuff’ va durar uns dos anys. A ‘+’ també li he dedicat uns dos anys, en gran part perquè he estat de gira i, al trobar-me lluny de casa, no he disposat del temps ni dels mitjans adequats per a gravar. No faig preproducció, gravo diferents versions de cada cançó i al final trio la millor, i això és un procés que requereix temps”. I ha estat precisament al llarg d’aquest procés quan s’ha decidit a incorporar elements digitals. “Sempre m’ha agradat l’electrònica. Qualsevol instrument és diferent de la resta, ja sigui electrònic o no. Hi ha cançons que sonen millor amb guitarra acústica i d’altres que necessiten una guitarra elèctrica. Per tant, quan compons una cançó penses en la instrumentació que li anirà millor, i poc a poc m’he anat acostant a un tipus de cançons en les quals encaixa l’electrònica”.

Peter Piek

Conceptes paral·lels.

Les arts com a mirall de la societat
Si el títol d’aquest proper disc simbolitza la unió de conceptes paral·lels, el seu autor porta tota una carrera artística personificant aquesta unió. A banda de compondre cançons i interpretar-les, es dedica també a la pintura, art on ha desenvolupat un estil tan personal, únic i intransferible com el de la seva música. “L’enfocament és el mateix en ambdós casos, el procés de creació a nivell físic és diferent, però l’enfocament és el mateix”, assegura. També les dificultats i els obstacles que es troba en un àmbit i un altre acostumen a ser els mateixos. “Les arts en general són un mirall d’allò que passa a la societat. Si ens fixem en els diners, els rics no paren de guanyar-ne mentre els pobres s’empobreixen encara més. I amb la música passa el mateix: els artistes famosos es fan encara més famosos mentre els desconeguts esdevenen encara més desconeguts. Si obres Youtube, hi trobaràs uns quants vídeos prèviament triats i tots acumulen milions de visites. Tot està enfocat cap a allò que ja és famós, no importa de què es tracti ni quins siguin els seus continguts. I aquest és el problema de la nostra societat, que els continguts no importen, tot gira al voltant de la fama”.

En altres paraules, la xarxa de xarxes pot haver democratitzat l’accés a la cultura, però la distància entre grans i petits es manté igual que sempre i fins i tot sembla eixamplar-se. “Hi ha molts artistes bons però sense diners no es poden promocionar”, segueix Piek, “i això fa que sempre acabem escoltant el mateix. Penso per exemple en Lana del Rey, que m’agrada molt però no és cap coincidència que ja abans d’esdevenir famosa fos milionària. És clar que sona bé, però el món és ple de gent que sona bé i no pot sortir-se’n. A més, molts artistes famosos són realment terribles. De vegades costa d’entendre com la gent pot escoltar aquesta merda”. Potser és que el gran públic no té ganes d’explorar i es queda amb el primer que li arriba mastegat. “D’acord, aquestes coses es troben a tot arreu, sonen a la ràdio, surten per televisió, però això no vol dir que t’hagin d’agradar”. Doncs potser és que certes obres requereixen, per tal de ser apreciades, uns coneixements previs que no tothom està disposat a adquirir. “Definitivament, falta educació. Si més gent toqués instruments musicals, menys gent escoltaria aquestes bandes perquè s’adonarien de com són de dolentes”. Es pot dir més alt, però no més clar.

 

Peter Piek

So i colors.

Artista global
Peter Piek va néixer a la ciutat alemanya de Chemnitz quan aquesta encara es trobava a l’altre costat del Teló d’Acer. Una situació política, social i econòmica totalment diferent de la que s’hi viu actualment i de la que es vivia ja aleshores a tan sols alguns quilòmetres en direcció oest. Malgrat tot, matisa que “la República Democràtica d’Alemanya no estava tan aïllada com pugui semblar. Les bandes de rock’n’roll no podien girar pel país, però la gent les coneixia igualment. Circulaven molts discos i gravacions de forma clandestina, ja que aquella música evocava una certa llibertat. D’altra banda, l’RDA es va començar a obrir una mica durant els 80, i ens arribava la televisió de l’Alemanya occidental. No ens era permès veure-la, però com que ho fèiem a casa nostra ningú se n’adonava”.

Va ser a Chemnitz i un cop consumada la reunificació d’Alemanya quan Piek va començar a dedicar-se tant a la pintura com a la música. “Vaig començar a tocar en bandes quan era un adolescent”, recorda, “el problema de les bandes és que resulta complicat mantenir-les unides. Tothom té els seus propis objectius, la seva pròpia vida, i resulta molt complicat avançar. Per això vaig decidir començar un projecte personal i centrar-me en la meva pròpia carrera”. Des d’aleshores ha plogut molt i Piek, establert actualment a Leipzig, ha arribat a girar per diversos continents. Dels Estats Units a la Xina passant per gairebé la totalitat del continent europeu, els quilòmetres acumulats a la carretera li han permès viure experiències que donarien per més d’un llibre de memòries.

Al preguntar-li pel lloc més curións on ha actuat, no dubta en assenyalar la Xina. “La seva situació política no admet la llibertat d’expressió, per exemple, i això empeny moltes manifestacions artístiques cap a l’underground”, apunta, “jo mateix vaig néixer en un sistema com aquest, però el país on jo vaig néixer va acabar canviant. I quan sóc allà sempre provo de transmetre aquesta idea, que el canvi és possible”. I això no li ha comportat cap problema amb la censura? “A la Universitat de Pequín em van demanar el setlist abans del concert i no em van deixar tocar ‘People We Aren’t Free Enough’ perquè el títol de la cançó té reminiscències polítiques. La qual cosa és absurda, perquè la majoria de gent ni tan sols parlava anglès i per tant no la podia entendre”.

“Aquestes coses també passaven a l’RDA”, reconex, “i eren un signe de la debilitat del sistema, de la seva por envers tot allò que no podia controlar. Però, d’altra banda, a la Xina hi he assolit un grau de llibertat artística que no acostumo a tenir a Europa. Si haig de pintar un mural en una galeria, per exemple, a Alemanya em demanen per avançat que els digui què pintaré i com serà, la qual cosa resulta molt difícil perquè les meves pintures solen ser fruit del moment. A la Xina, en canvi, això no passa”. Sigui a les galeries d’art, als estudis de gravació o en qualsevol escenari que se li posi al davant, Peter Piek es pot considerar ja com un artista de llarguíssim recorregut. I el seu proper projecte, “+”, promet esdevenir un nou pas endavant en una trajectòria que mai ha mirat enrere. Podrem comprovar-ho a partir del 12 d’agost.

Més informació:
Peter Piek  /  Pàgina web