MAZONI: “Trobava a faltar el meu jo compositor en anglès”

Mazoni

A punt de cremar la nit.

La cultura anglosaxona sempre ha estat present en la música de MAZONI, però mai havia ressonat amb tanta força com al seu setè disc. Un “7 Songs for an Endless Night” per on desfilen al seu aire el Madchester, l’Acid House, la cultura rave i el rock’n’roll en la seva concepció més visceral. De tot això tenim el plaer de parlar amb un Jaume Pla que ve de fer realitat un dels seus somnis: treballar amb la mà dreta de Paul Weller i Primal Scream. Text: ORIOL SERRA. Fotos: NÉSTOR NOCI (Bankrobber).

Algunes coses passen per casualitat. D’altres passen perquè han de passar, perquè hi ha peces predestinades a encaixar. Fruit d’aquest darrer factor ha estat en gran part la col·laboració entre Mazoni i el productor Brendan Lynch, mà dreta de Paul Weller durant molt de temps i vell conegut de gent com Primal Scream o Ocean Colour Scene. “Sempre que m’agrada un disc en miro els crèdits per saber qui l’ha produït. De Brendan Lynch portava anys seguint-ne la pista, però no m’havia plantejat la possibilitat de contactar-hi fins que algú m’ho va proposar”, reconeix l’alter ego de Jaume Pla, “aquesta mena de productors els solem associar amb gent molt bona i famosa, però al capdavall són persones normals que treballen cada dia, com tothom, perquè han de viure. Li vaig enviar un correu i va trigar molt de temps a respondre, però quan ho va fer es va portar molt bé. Li va agradar la música i es va voler involucrar amb el projecte”.

Som a les portes de la primavera i Pla reb Brubaker a l’oficina de la seva discogràfica. El motiu de la trobada és la recent publicació de “7 Songs for an Endless Night” (2016, Bankrobber). El setè disc d’estudi de Mazoni, i també un punt i a part en una trajectòria que enfila el seu tercer lustre amb un d’aquells cops de timó que rarament solen produir-se a casa nostra. El títol fa referència a la primera obra que Pla va signar com a Mazoni, “7 Songs for a Sleepless Night” (2004, Bankrobber), i la temàtica central del repertori torna a ser la nit, però els paral·lelismes s’acaben aquí. “Si hi ha una connexió amb el passat, és de concepte”, matisa, “el fet d’agafar set cançons i fer un disc unitari al seu voltant. Però més enllà d’això, ambdós discos no tenen res a veure l’un amb l’altre. Les cançons d’Sleepless Night eren molt tranquil·les, per a acompanyar el son, en canvi aquestes són per a no dormir”.

Efectivament, on abans hi havia reflexió, intimisme i malenconia, ara hi ha festa, joia i ganes de cremar la nit. Potser ens trobem davant dues cares d’una mateixa moneda que responen a diferents etapes vitals? “Hi ha una part de mi que connecta molt amb aquella etapa. El fet de canviar d’idioma, de tornar a l’anglès, en part és per a retrobar-me amb aquell Jaume de fa 12 anys, o fins i tot amb el de Holland Park. Durant molt de temps jo ja havia cantat en anglès, i d’alguna manera em va semblar interessant tornar-ho a fer després de tant de temps”. Aleshores podem interpretar aquest retorn a l’anglès com el tancament d’un cicle o l’inici d’un de nou? “Personalment, no m’ho he plantejat en cap d’aquests termes. Tan sols he reprès la meva carrera en anglès al punt on la vaig deixar. Per mi el disc no és la seqüència lògica d’un cap i cua, sinó un retorn al punt immediatament posterior al primer 7 Songs per fer un altre 7 Songs totalment diferent”.

"L’escena catalana pot resultar una mica claustrofòbica. És molt petita, i no ho dic pas en un sentit pejoratiu".

“L’escena catalana pot resultar una mica claustrofòbica. És molt petita, i no ho dic pas en un sentit pejoratiu”.

TRENCANT RUTINES
Quan Mazoni va canviar l’anglès pel català a “Esgarrapada” (2006, Bankrobber), no tan sols va col·locar una de les primeres pedres d’allò que s’anomenaria nou pop català. També va encetar una dècada de contacte permanent amb el gran públic mitjançant peces com “No tinc temps”, “Ei, que surt el sol!” o “La granja de la Paula”, celebrada adaptació de “Maggie’s Farm” (Bob Dylan). Reprendre la seva carrera en anglès al punt on l’havia deixat abans de tot allò equival doncs a un acte de valentia i d’autoafirmació. El de qui renuncia a una hipotètica zona de confort per a mantenir-se fidel a ell mateix i al seu art. D’arguments a favor no n’hi falten, de l’electrònica àcida de “Man in the Shadows” a un “Quicksands” que entusiasmaria al propi Afrika Bambaataa, passant pel rock’n’roll sense concessions de “Dead Singers” -el seu tema més elèctric des dels dies de Holland Park- o un “In My Veins” que sona com The Breeders versionant als Doors. La pregunta, però, és per què ha decidit precisament ara tornar a l’anglès.

“D’una banda em venia de gust trencar rutines. De l’altra, l’escena catalana pot resultar de vegades una mica claustrofòbica. És molt petita, i no ho dic pas en un sentit pejoratiu: vivim en un país petit i per tant de seguida l’has recorregut de dalt a baix. Tenia la sensació que, si tornava a fer un disc en català, repetiria exactament el mateix camí que he estat fent durant els últims deu anys. En canvi, fent-lo en anglès obro la porta a experiències diferents. No sé si seran millors o pitjors, si tindran lloc aquí o a fora, però sempre que fas un canvi existeix la possibilitat que les coses passin d’una altra manera. Abans de fer el disc pensava ‘Quan l’hagi acabat em tornaré a trobar al mateix circuit de sempre’. Necessitava aïllar-me’n una mica i retrobar el meu jo compositor en anglès, el trobava a faltar”.

Sigui com sigui, el retorn de Mazoni a l’anglès coincideix temporalment amb l’eclosió a casa nostra d’un seguit de veus -entre elles les de Joana Serrat, Carla o Sanjays, aquests últims produïts pel mateix Jaume Pla- que opten per aquesta llengua a l’hora d’expressar-se. “Quan Mishima, Love Of Lesbian o jo mateix vam deixar de cantar en anglès, no ho vam fer perquè ens poséssim d’acord. Simplement era quelcom que hi havia en l’ambient i va acabar passant. Pot ser que ara estigui passant alguna cosa semblant en sentit contrari. Fa deu anys, si cantaves en català se t’associava amb uns corrents molt determinats dels 90, però es va aconseguir trencar aquell prejudici i aquests darrers anys han anat molt bé en aquest sentit. De la mateixa manera, és possible que molta gent s’adoni ara que també pot cantar en anglès si li ve de gust”.

Potser, en un context de normalitat lingüística, el més natural seria cantar en la llengua que demani la pròpia cançó, o per defecte com li vingui de gust a l’artista? Com qui tria entre fer servir una guitarra acústica o utilitzar-ne una d’elèctrica en funció d’allò que hagi de dir? “La meva música és molt anglosaxona. He cantat en català perquè és com millor m’expresso, és la meva llengua materna i m’agrada molt expressar-m’hi, però també em sento molt pròxim a la cultura anglosaxona. Potser l’anglès no s’hi escauria si fes un altre tipus de música, però fent el que faig no ha de resultar estrany. De fet, em pensava que em trobaria molta gent a qui li sobtaria sentir-me cantar en anglès després de deu anys fent-ho en català, però no m’ha passat. No he topat amb cap actitud reticent”.

Mazoni

“Sempre m’ha costat molt cedir el control de la meva obra, però després de tant de temps em va semblar necessària una mà externa que aportés alguna cosa”.

LA MÀ DEL PRODUCTOR
Doncs sí, com bé diu ell mateix, la música de Mazoni és molt anglosaxona. I canti en l’idioma que canti, no és estrany escoltar-lo versionar als seus concerts peces originals de David Bowie, Stone Roses o New Order. Referents aquests últims als quals s’ha acostat més que mai amb “7 Songs for an Endless Night”, un àlbum on també ressonen amb força Primal Scream, Happy Mondays o fins i tot l’Acid House. Bona part del mèrit, insisteix Pla, és de Brendan Lynch. “A nivell personal, jo no he canviat gaire. Crec que vaig experimentar un canvi molt més gran entre ‘Fins que la mort ens separi’ i ‘Sacrifiqueu la princesa’ que no pas entre aquest últim i ‘7 Songs for an Endless Night’. Però sí que m’adono que la gent ha percebut el canvi justament ara. I això ho atribueixo a la mà del productor, que l’ha fet més evident tot aportant cohesió i un so més ric. Si escoltessis les cançons abans de mesclar i un cop mesclades, t’adonaries que la diferència és molt gran”.

Si un factor va determinar el salt de “Fins que la mort ens separi” (2011) a “Sacrifiqueu la princesa” (2014), va ser la irrupció dels sintetitzadors com a columna vertebral del procés de composició. Dos anys després d’aquella primera aproximació a l’electrònica, es pot dir que Pla ja s’ha familiaritzat amb el mitjà? “Segurament sí que es nota que porto més temps remenant sintetitzadors. Però tot i això crec que el resultat final té molt a veure amb haver treballat amb un productor. Mai ho havia fet, portava molts anys treballant sempre de la mateixa manera i aquí he canviat completament la metodologia. Sempre m’ha costat molt cedir el control de la meva obra, però després de tant de temps em va semblar necessària una mà externa que aportés alguna cosa”.

Lynch esdevindria doncs aquesta mà. “L’experiència ha resultat molt positiva. A mi em costa molt treballar amb altra gent, cedir-li part del control, i el fet d’haver-ho provat i que hagi sortit bé m’aporta una gran satisfacció”. Ara bé, de figures externes n’hi ha hagut més. Les veus de Kathy i Yoli Sey, totes dues components de The Sey Sisters, sobresurten en diverses peces. Però la col·laboració més sorprenent és sens dubte la de Núria Graham, a qui Pla cedeix tota la part vocal de “Never Push a Sailor”, el tercer tall del disc. “L’aposta la tenia clara des del principi, vaig compondre la cançó pensant en la possibilitat que la cantés ella. Li vaig proposar i ens vam posar d’acord. El fet de cedir-li tot el protagonisme vocal se’m va acudir perquè la fórmula del duet la trobava massa vista, molt de gala dels Oscars. Per això vaig decidir donar-li tota la cançó, i això ha acabat fent el tema més potent”.

Mazoni

“Sempre faig les coses per instint, perquè em vénen de gust, sense parar-me massa a pensar-hi. Si em preguntes què estaré fent d’aquí a tres anys no ho puc saber”.

EL FUTUR
El títol de “7 Songs for an Endless Night” evoca la primera obra de Mazoni, però el disseny de la seva caràtula pot recordar al de l’últim disc de Holland Park, “Things Were Easier when We Played Music” (2004, Bankrobber) -amdbós dissenys són obra de Ramon Ponsatí-, o fins i tot al de “The Magic Whip” (2015), el darrer treball de Blur -la nit, els llums de neó i els motius asiàtics-. Com aquest últim, “7 Songs for an Endless Night” suposa el reinici d’una carrera musical a partir del punt on s’havia quedat i obviant gairebé tot allò que el seu autor ha fet des d’aleshores. La diferència, probablement, és que mentre els londinencs tornaven a jugar sobre segur, l’empordanès s’ha arriscat com mai abans ho havia fet i en termes artístics hi ha sortit guanyant. I que, mentre el futur de Blur es perfila amb forma de línia discontínua, el de Mazoni es presenta més obert i imprevisible que mai.

“Sempre faig les coses per instint, perquè em vénen de gust, sense parar-me massa a pensar-hi. Si em preguntes què estaré fent d’aquí a tres anys no ho puc saber. El que sí que tinc clar és què faré de forma més immediata. Com que el nou repertori és curt, de només mitja hora, a l’hora de portar-lo al directe em faltarà repertori en anglès. Per tant, compondré alguns temes nous que de moment no gravaré. Els estrenaré en directe, cosa que fa molt temps que no faig i resulta més arriscada: com que la gent no coneix el tema, la rebuda sol ser més freda i te la jugues més. Porto molts anys fent-ho a l’inrevés i ara tinc ganes de fer més temes en la mateixa línia del disc i anar-los provant. Això pel que fa al futur més immediat. Més enllà d’això no sé què passarà”.

Més informació:
Mazoni  /  Pàgina web