Indie?

La reedició de la històrica recopilació “C86” torna a posar sobre la taula les contradiccions d’un terme deformat i malinterpretat com pocs al llarg dels anys. Quin sentit té l’etiqueta indie en un context musical com l’actual? Article d’opinió d’ORIOL S.

The Smiths.

The Smiths.

“En aquells temps, indie s’utilitzava com a sinònim de contracultural. Ara ja no pot tenir aquest significat. Ara podria definir quelcom semblant a ‘grups de guitarres tocant per a poder sonar a la ràdio’. Però la música contracultural encara no ha desaparegut, segueix existint. És música veritablement independent, que surt de l’ànima i que no es troba mercantilitzada. Simplement has de buscar-la amb insistència i no creure’t allò que et fan arribar”. Ben Watt (Everything But The Girl) en declaracions a Rockdelux (setembre de 2014).

Diuen algunes veus que la primera referència discogràfica etiquetable com a indie és “Spiral Scratch” (1977), ep de debut d’uns Buzzcocks cridats a ser vaques sagrades de la primera onada punk britànica. D’altres diuen que van ser els Smiths amb el seu debut homònim (1984) qui va donar forma al gènere. Fixin-se en la diferència. Els primers s’emmarquen estilísticament en el punk però encaixen al concepte indie pel fet d’haver-se autoeditat la galeta en qüestió a través del seu propi segell, New Hormones. També Morrissey i companyia treballaven amb un segell independent -Rough Trade, ni més ni menys-, però quan es parla de la seva condició de pioners es fa referència a unes coordenades sonores -a més de líriques i estètiques- que enllacen amb bona part de la producció contemporània catalogada com a indie. I si tenim en compte que aquest terme ve d’independent, salta a la vista que ni els actuals Buzzcocks ni els excomponents dels Smiths es poden considerar com a tals a dia d’avui, malgrat mantenir-se fidels als discursos que els van definir aleshores.

Etiqueta, gènere, so, estètica i tantes altres són les variables que han deformat el sentit del terme indie al llarg dels anys. Fins al punt que el mot emprat tres dècades enrere per designar una actitud i una filosofia més que un so, ha esdevingut una fórmula feta a mida dels grups de guitarres als quals es refereix Watt. Hi ha qui ho atribueix a Oasis i els seus banys de masses dels 90. Hi ha qui va més enllà i directament assenyala el Britpop en conjunt com a causant de tots els mals -en qualsevol cas, no va mal encaminat: Luke Haines sempre ha tingut raó-. També hi ha qui dispara indiscriminadament contra el propi Morrissey, divinitat per a molts i personificació del maligne per a tants d’altres. Jo ho atribueixo al pas del temps que tot ho distorsiona. I al procés natural mitjançant el qual tota expressió alternativa, independent, novedosa o contracultural acaba perdent qualsevol d’aquestes condicions al ser absorbida per la gran maquinària del sistema, la indústria o com vostès prefereixin anomenar-ho. El mateix procés que ha banalitzat corrents artístiques i filosòfiques senceres i que ens ha arrossegat fins a una postmodernitat confosa i profundament debordiana.

La caràtula original de "C86".

La caràtula original de “C86”.

Per això és bo mirar enrere de tant en tant i situar les coses al seu context. El segell Cherry Red -als seus inicis emblema de l’ètica indie, en l’actualitat inesgotable font de reedicions tan luxoses com necessàries- ha tornat a posar en circulació l’històric “C86”. El cassette editat el 1986 per la revista NME -i reeditat en vinil per Rough Trade poc temps després- per a documentar l’existència d’una sèrie de bandes que navegaven a contracorrent en un Regne Unit dominat pels Nous Romàntics, l’AOR i el pop sintètic. Bandes que amb els anys han esdevingut el paradigma definitiu de la música indie, però que aleshores tan sols tenien en comú les ganes de dir la seva, d’esquivar els dictats de tota indústria i d’oferir grans cançons amb els recursos de què disposessin. Ni tan sols hi havia una uniformitat estilística: a “C86” hi convivien l’art-rock d’uns MacKenzies, el post-punk marcià d’uns Shrubs, el protorockabilly d’uns Half Man Half Biscuit i el jangle pop d’uns Mighty Lemon Drops. De la mateixa manera, noms posteriorment consolidats com els de The Wedding Present, The Pastels o Primal Scream s’alternaven amb d’altres que amb prou feina anirien més enllà d’aquella breu exposició.

“C86” no documentava doncs una escena. En documentava moltes. Les que hi havia repartides arreu de la Gran Bretanya, formant un circuit realment alternatiu on tenien cabuda discursos frescos i inconformistes. Un circuit a través del qual bandes, segells i promotors independents d’arreu del país es retroalimentaven mitjançant l’intercanvi de concerts, la publicació de fanzines i l’establiment, en definitiva, d’una manera pròpia de fer les coses. És aquesta actitud, i no un so ni una estètica determinats, el que defineix o hauria de definir la música catalogada com a indie. En aquest sentit, no cal discutir si la mare dels ous són els Buzzcocks, els Smiths o el “C86”, ja que exemples de tot plegat els podríem trobar fins i tot durant els dies de Chess, Sun Records, Stax o Motown -segells genuïnament independents als seus inicis-. I per la mateixa regla de tres, no resulta descabellat afirmar que actualment és més indie un cantautor de barri que pica pedra a l’extrarradi barceloní, que qualsevol agrupació d’imitadors ben pentinats de Joy Division com els que actuen als indrets més chic pel sol fet de poder-s’ho permetre. I sí, admeto que ambdós extrems són prou rebuscats. Però qui em vulgui entendre ja m’ha entès.